Marathon woman

Estic fotografiant flors del marge del camí. Vaig caminant xino-xano i  amb una mà em faig de visera per protegir-me els ulls de la llum del sol. M’he proposat pujar amb calma tota la pista forestal fins arribar al corriol que porta al poble i un cop allà dalt fer mitja volta i tornar cap a la casa rural. Trobo plantes en flor que em criden l’atenció i les fotografio amb paciència. A vegades m’endinso unes passes cap al prat, però bàsicament les flors que trobo estan a banda i banda del camí.

Estic contenta, perquè feia dies que no sortia a caminar i la veritat és que necessitava aquesta trobada amb la muntanya. M’aturo uns segons, inspiro aire molt profundament, tanco els ulls i aixeco la barbeta cap al cel. Em sento ridícula, perquè sembla que actuï en un anunci publicitari, però m’obligo a mantenir-me en aquest posat de connexió amb la natura, com per amplificar aquesta sensació de benestar. De sobte em passa pel costat l’Audi de l’altre inquilí de la casa i fa sonar el clàxon per saludar-me. Obro el ulls i em retiro cap a un costat per deixar-lo passar, somric i aixeco la mà per saludar, però el cotxe ja s’allunya deixant un núvol de pols. Penso si dec haver quedat com una gilipolles i arribo a la conclusió que sí, però m’és bastant igual; la màgia dels 40.

Em disposo a continuar fent fotos quan m’adono que al prat del costat, a pocs metres d’on sóc encara plantada, hi ha dos cavalls pasturant. Més natura, penso, i somric tot i que m’ha envaït una sensació d’intranquil·litat quan he vist com un dels cavalls em mira i s’acosta cap a mi. No puc evitar imaginar que m’agafa pel cabell o em mossega una orella. Em pregunto, una mica molesta amb mi mateixa, perquè sóc tan poruga (“poruga” no és la paraula en la que penso). M’he fet aquesta pregunta moltíssimes vegades al llarg dels anys i decideixo que ja n’hi ha prou, que quan tingui ocasió ho comentaré a la meva amiga Montse, que en sap força de sentiments i comportaments humans i a veure si em pot ajudar. Mentre reflexiono sobre això meu el cavall continua apropant-se i aleshores és quan m’adono que no hi ha cap tancat que separi els cavalls de mi. La panxa se’m contrau i se’m posa la pell de gallina al clatell.

Decideixo continuar el camí mostrant tanta naturalitat com sóc capaç, per allò de que l’animal no noti res estrany, però vaig tensa com un pal i el cor em pica contra el pit. Avanço un bon tros per la pista forestal i després de comprovar vint-i-cinc vegades que el cavall no m’ha seguit em relaxo una mica i torno a fotografiar les flors que veig al meu voltant. Amb tot ja sóc al final de la pista i em toca fer mitja volta i enfilar el camí de tornada. Em giro i miro avall, on hi ha la casa rural, on he començat el passeig i on (cagada pastoret) m’espera el cavall un altre cop. No el veig des d’aquí, però sé que hi serà i em torno a posar tensa.

Vaig baixant poc a poc i mentre penso quina estratègia aplicaré quan em toqui passar per davant l’animal sento unes passes. Unes passes llargues que piquen amb força contra el terra. Em giro i veig a dalt de tot de la pista una taca groga llampant que s’acosta amb rapidesa cap a mi. Un runner! Aquesta és la meva. He d’aconseguir creuar per davant del cavall amb el runner. Així que començo a córrer suaument per calentar motors i deixar que el runner s’apropi a mi. M’assemblo a aquells espectadors que corren al costat del ciclista per animar-lo, però jo no el vull animar, jo el vull fer servir d’escut. Em giro cada poques passes per vigilar el runner i quan veig que ja el tinc suficientment a prop arrenco a córrer amb totes les meves forces davant seu. Corro com una boja esperant que no m’avanci fins que no haguem passat el cavall. Vaig mirant el terra per no trepitjar cap pedra, però tot ho veig borrós, doncs a cada passa que faig em tremolen els ulls, les galtes i els empastes dels queixals. Per un instant penso en el runner, que deu estar al·lucinant amb aquesta tia que se li ha fotut a córrer al davant i que li falta poc per perdre els pantalons. M’aplico la màgia dels 40 i a l’instant me la sua el que pensi. Ja sóc gairebé davant del cavall, noto que el runner ja està enganxat al darrera, apreto a córrer encara més i dono gràcies per haver-me posat les bambes i no les sandàlies. El cavall aixeca el cap al sentir-nos, accelero encara més, faig unes gambades tan llargues que crec que em picaré el cul amb els peus en qualsevol moment, em decanto cap a un costat per deixar que el runner m’avanci i aconsegueixo així creuar pel davant del cavall al seu costat. Per un instant el runner em mira als ulls, suposo que per comprovar que no tinc cap problema seriós, però de seguida es mira el rellotge que li marca els temps per comprovar si el meu destorb ha tingut conseqüències greus. Veig com ràpidament es distancia de mi i jo el segueixo de tan a prop com puc. Forço al màxim les meves pobres cames per prolongar uns metres més la seva companyia, però la pista fa un revolt i deixo de veure’l. Al cap d’uns metres més tinc la sensació que les cames van totalment per lliure, que jo no tinc el control i que cauré de panxa a terra en qüestió de segons, així que redueixo la velocitat poc a poc fins aturar-me del tot. Respiro amb la boca oberta. Ara posat gens publicitari.

Em canvio la càmera de mà i me l’eixugo de suor amb el camal del pantaló. Eixugo també la càmera. Miro enrere i no veig el cavall, miro endavant i veig la casa rural. Les galtes em cremen i tinc una pedra dins la bamba. Puc distingir clarament a l’hort la masovera parada a mitja acció d’ajupir-se. Em mira. Em pentino el serrell amb els dits, somric i camino cap a ella. Em pregunto què té pensat preparar avui per sopar.

Centaurium erythraea (Centaura)

Anthyllis vulneraria (Vulnerària)

Trifolium pratense (Herba de la desfeta)

Hypericum perforatum (Herba de Sant Joan)

Coris monspeliensis (Farigola mascle)

Helleborus foetidus (Marxívol)

Cichorium intybus (Xicòria)

Teucrium polium aureum (Timó groc)

Staehelina dubia (Pizell)

Eryngium campestre (Card girgoler)

Leuzea conifera (Carxofeta de muntanya)

Centaurea scabiosa (Gratabous)

Catananche caerulea (Cerverina)

Anacamptis pyramidalis (Barretet)

Cephalanthera rubra (Curraià vermell)

Echinops ritro (Panical blau)

Dianthus hyssopifolius (Clavell de pastor)

Linum suffructicosum (Lli blanc)

Sedum album (Crespinell blanc)

Santolina chamaecyparissus (Espernallac)

Bupleurum rigidum (Orella de llebre)

Rubus ulmifolius (Esbarzer)

Achillea ageratum (Agèrat)

Bupleurum fruticosum (Matabou)

6 pensaments sobre “Marathon woman

  1. Quines fotos tan maques! 🙂 He rigut molt amb això del cavall…

    Salut!

    1. Ben bé, n’hi ha per riure! Gràcies. Estic contenta que t’hagi agradat.
      Salutacions!

  2. Fermosa entrada. Parabéns!

    1. Muchas gracias! Me alegra que te haya gustado. Saludos!

  3. Que bueno Raquel!
    Y lo de correr delante del tio es verdad? Jajaja…para verte

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close